Kind

Entrades exhaurides!

L’última creació de Peeping Tom, la companyia belga que ha revolucionat el llenguatge de la dansa i del teatre


Especialment populars entre el públic barceloní, les creacions de la companyia belga Peeping Tom són conegudes per la seva barreja de dansa i teatre, i especialment per una estètica hiperrealista, gairebé cinematogràfica. Gabriela Carrizo i Franck Chartier són els dos coreògrafs que van crear Peeping Tom l'any 2000 i que van impressionar el públic del Grec amb el seu debut al festival, 32 Rue Vandenbranden. Alguns ja havien pogut veure creacions anteriors com Le jardin o Le salon, però aquella peça en concret marcaria l'inici d'una història d'amor amb la ciutat. No és estrany que tant el Grec com el Teatre Nacional de Catalunya esdevinguessin, amb el Theater im Pfalzbau (a la ciutat alemanya de Ludwigshafen), socis claus en el següent gran projecte de la companyia: una trilogia que prenia la família i els seus integrants com a punt de partida. Vam poder veure Vader(Pare) el 2014 i Moeder (Mare) el 2016. Ara, Kind tanca la trilogia submergint-nos en el món de la infantesa.


Els nens sempre havien estat presents en l'univers de Peeping Tom, però mai d'una manera tan central. Sempre se'ls veia des de la perspectiva dels adults però, en aquesta ocasió, són els nens els qui ens deixen en prèstec la seva mirada. I ens mostren, així, les seves pors i desitjos. Prenen forma en un decorat que és poc habitual en els muntatges de la companyia. Si fins ara l'acció transcorria sovint en espais tancats, ara l'escenari s'obre mostrant la clariana d'un bosc on uns arbres delimiten l'espai de la imaginació i un penya-segat marca els límits de la vida. Tot ha nascut de llargues converses amb nens, nenes i adolescents. Ells han inspirat la visió d'un escenari que vol reflectir el món interior i el laberint emocional on viu la canalla. A Kind, veurem expressat el món de fantasia dels més petits, però també les pressions, ansietats i dubtes que viuen els nois i noies en el seu trànsit cap a l'adolescència. Es reforça així el caràcter sovint fosc i tràgic de les coreografies de Carrizo i Chartier, sempre esquitxades per unes notes d'humor que mai no falten en els seus espectacles.